Desendollat de la feina
Des de fa força temps tinc el costum que quan vaig a un establiment, empresa, institució, etc., em fixo en moltes ocasions, en l’actitud dels seus empleats.
Actualment, es considera mal símptoma que una empresa tingui molta rotació de personal, però hi ha una situació que és molt més greu: la falta de compromís dels seus empleats. No parlo del que sempre estan i estaran “desendollats”, parlo d’aquest percentatge, cada vegada més important, que han donat el 100% i que ara deixen d’estar. Són els “zombis”, el treballador fart, enfadat, esgotat que aguanta amb el pilot automàtic. Parlen poc, gairebé no es queixen, ni una mala paraula ni una bona acció, però en el seu fur intern han decidit deixar de treballar per a aquesta empresa.
Tradicionalment, l’anomenat “model de supervivència” que consisteix a fer el mínim per a mantenir el lloc de treball, sense implicació i mai superar l’estrictament necessari, es produïa majoritàriament en funcionaris, organismes públics, entorn “oficials” de l’administració. Ja des de fa uns anys, ho està sofrint l’empresa privada. L’escassetat d’ocupació, els salaris baixos, la situació econòmica, etc., són part de les causes que afavoreixen perquè el treballador “desconnecti” del seu treball. La cultura de la presencialitat, amb la cadira “calenta” és el refugi de molts, el seu compliment. Per contra, el teletreball, la formació, els programes de lideratge, l’horari flexible, l’ambient laboral o el desenvolupament professional són factors que motiven, que impliquen el treballador dins de l’organització, però desgraciadament en moltes empreses, la seva potenciació és escassa o nul·la.
Aíx i tot, no sols són causes les anteriors. No tractar als empleats com es mereixen, cada vegada més “enchufismo” en grans organitzacions, sentir que entre l’empresa i tu, no hi ha equilibri, que el compromís empresarial no és el necessari, és quan l’interruptor s’apaga i es passa a la fase que l’únic motivador és el cobrament del salari. Dimitir sense marxar-se del lloc de treball. No renuncien i marxen, es queden i esperen que surti una oportunitat millor.
Si aquesta circumstància es donés en les persones que d’entrada estan poc motivades podria tenir una raó de ser, però paradoxalment es produeixen en una part molt important, després d’un període on el treballador ha estat molt motivat i ha donat el 100%.
El treballador cremat, amb un ampli espectre que va des del terme cínic, “Burnout” fins al “fart de tot” i que a vegades, és difícil distingir entre el treballador dimitit de l’entusiasmat. Poden continuar sent productius, complidors, participatius, animats per la companyonia, però la gran diferència és que la ment d’un d’ells està fora, foríssima.
L’empleat en moltes ocasions sofreix, pateix, tanmateix per a l’empresa és un càncer silenciós, molt perjudicial i que per a moltes organitzacions pot suposar la seva desaparició.
Analogía Comunicación Digital
Terrassa, 15 juny 2022
